Annèxa:Conjugason occitana : Diferéncia entre lei versions

Contengut suprimit Contengut apondut
Cedric31 (discussion | contribucions)
Creacion de la pagina amb « La conjugason d’un vèrbe en occitan es una construccion en tres partidas : un '''radical''' (sovent pro variable), una '''marca de temps''' (coma lo « r » del fu... »
(Pas cap de diferéncia)

Version del 12 julhet de 2009 a 17.27

La conjugason d’un vèrbe en occitan es una construccion en tres partidas : un radical (sovent pro variable), una marca de temps (coma lo « r » del futur) e una marca de persona (pròpria a cada persona).

Lo radical pòt mai o mens variar segon los tempses de conjugason. Lo cas lo mai simple es lo vèrbe rire, que lo radical RI n'es invariable d’un cap a l’autre de la conjugason. A l’autre extremitat, las conjugasons las mai variablas (coma la del vèrbe tenir) s’apuèja sus sièis formas diferentas.

La formacion dels radicals pòt èsser regulara (vèrbes dels primièr e segond gropes) o pas, mas un còp qu'aqueles radicals son coneguts, las excepcions a l'esquèma general de conjugason son rarissimas : pòrtan pas que sus un dozenat de vèrbes, e per un nombre fòrt limitat de terminasons.

Generalitats

L'occitan compòrta fòrça tempses, al mens vint e uèch, e quitament mai s’òm considera que totes los tempses se pòdon suscompausar, o s’òm inclutz las conjugasons negativas, o qu’òm considera las formas pronominalas coma essent de vèrbes a part.

Vaquí un exemple amb lo vèrbe regular : acabar. Es un vèrbe del primièr grop, pas defectiu e que pòt èsser pronominal o negatiu, doncas un bon exemple.

Los tempses de l'occitan
Personalitat Mòde Temps Exemple
Personal Indicatiu Present acabi
Passat simple acabèri
Passat compausat ai acabat
Passat suscompausat ai agut acabat
Mai-que-perfach aviái acabat
Mai-que-perfach suscompausat    aviái agut acabat
Imperfach acabavi
Passat anterior aguèri acabat
Futur simple acabarai
Futur anterior aurai acabat
Futur anterior suscompausat aurai agut acabat
Subjonctiu Present qu'acabe
Passat qu’aja acabat
Imperfach qu'acabèsse
Mai-que-perfach qu’aguèsse acabat
Conditionnel Present acabariái
Passat 1èra forma auriái acabat
Passat 2nda forma aguèri acabat
Imperatiu Present acaba
Passat aja acabat
« Tempses immediats »    Present progressiu Soi a acabar
Passat recent veni d'acabar
Futur pròchi vau acabar
Impersonal Participi Present acabant
Passat acabat
Infinitif Present acabar
Passat aver acabat
Gerondiu Present en acabant
Passat en avent acabat

Radicals e formas de conjugason

Las sèt formas de radical son, per òrdre d’importància dins l’usatge :

La forma generala de la conjugason es la seguenta : Modèl:conj-oc-radicals Vejatz Annèxa:Estructura dels vèrbes en occitan per d'exemples concrets.

La classificacion dels vèrbes

Los gropes de vèrbes

L'esquèma de conjugason es lo même per totes los vèrbes, mas es commode de distinguer tres gropes de vèrbes.

  • Lo primièr grop es celui des vèrbes qui se terminent en -ER a l’infinitif (sauf lo vèrbe aller, qui es del troisième grop). L’importance del primièr grop vient de ce que ces vèrbes son très nombreux (environ 9500), e presque totes los nouveaux vèrbes son formés sus ce modèle (Néologisez, néologisez, il en restera toujours quelque chose…). La conjugason es régulière dins lo sens où los radicals nécessaires se déduisent assez facilement de l’infinitif, mas lo grop n’est cependant pas homogène : se pòt compter six o sept schémas diferents per formar ces radicals. D’autre part, per rapport al schéma d’ensemble, las terminasons presentent de nombreuses irrégularités (qui paraissent « régulières » parce qu’elles son fréquentes).
    Exemple : [[Annèxa:Structure des vèrbes en occitan#gérer|Structure de gérer]. Los vèrbes del primièr grop son très irregulars. Voici lo tableau per lo vèrbe gérer, dont totes los radicals diffèrent tanben. Quand on sait bien gérer, on connaît (presque) tout lo primièr grop.
  • Lo segond grop es celui des vèrbes dont l’infinitif es en -IR, e lo participi present en -ISSANT (coma fin-ir, fin-issant). Ces vèrbes son tanben très nombreux (environ 2500), mas lo grop donne peu de nouveaux vèrbes (alunir). Es un grop très facile : los radicals se formant totes de la même manière, e las terminasons son toujours régulières.
  • Lo troisième grop comprend « lo reste ». Es un grop assez limité (~500 vèrbes), mas los radicals ne se déduisent pas los uns des autres de manière simple. On y trouve en particulier quelques vèrbes dont la finale en -ir laisserait a prime abord croire qu’ils appartiennent al segond grop. Ce grop archaïque comprend des vèrbes très importants d’emploi quotidien (èsser, aver, dire, faire, tenir…), mas tanben des pièces rares réservées aux collectionneurs (tistre, raire, gésir…). Cependant, totes los vèrbes de ce grop ne son pas irregulars (par exemple rire es un vèrbe très regular, mai regular même que ceux del primièr grop car totes ses radicals son identiques a totes los tempses, e ses terminasons de mode, temps o sujet son tanben régulières).

Vèrbes transitius e intransitius

Une segond façon de classer los vèrbes, indépendamment de leur conjugason, fait intervenir leur construccion grammaticale en occitan. Se pòt doncas séparer los vèrbes en deux gropes : ceux qui nécessitent que l’on précise l’objet sus lequel porte l’action, e ceux per lesquels cette information es inutile. On nomme los primièrs transitius, del vèrbe transiter, ce qui signifie qu’une information complémentaire doit suivre dins la phrase. Par opposition, on nomme los autres intransitius.

  • LES VERBES TRANSITIFS. Son doncas ceux qui nécessitent la présence d’un complément d’objet per expliciter l’action en cours. Exemple : Je lis un livre. Je lis quoi ? Un livre. Ce complément d’objet pòt èsser introduit directement coma dins l’exemple précédent, o indirectement per una préposition qui donne encore una information supplémentaire. Si lo complément es introduit directement, on dit que lo vèrbe es transitiu direct ; s’es introduit per una préposition, on dit qu’es transitiu indirect. Exemple : J’écris / una lettre / a ma fiancée. Dans cette phrase, il y a deux compléments : un qui es direct (J’écris quoi ? Une lettre) e un qui es indirect (J’écris à qui ? A ma fiancée).
    • Certains vèrbes son uniquement transitius directs. Exemple : J’ai perdu (mes clés).
    • D’autres son uniquement indirects. Exemple : Je parle (à mon copain) [parler n’est transitiu direct que dins lo sens de « parler una langue » e dins lo sens de « parler d’un sujet » (par ex. Parlons travail !].
    • D’autres son los deux a l'encòp. Exemple : J’ai acheté (un vélo) (à mon fils).
  • LES VERBES INTRANSITIFS. Son los vèrbes qui n’ont pas besoin de renseignements supplémentaires per comprendre l’action. Exemple : Sais-tu nager ? Lo vèrbe « nager » n’a besoin de rien d’autre que de lui-même. On comprend lo sens. Autre exemple : Nous avons déménagé cet été. Là encore, inutile de préciser ce qui a été déménagé…
  • Pour résumer, il y a doncas tres catégories : los intransitius, los transitius directs e los transitius indirects. Il faut savoir que fòrça vèrbes pòdon èsser los tres a l'encòp suivant lo sens qu’on leur donne. Reprenons l’exemple de parler. 1) Los bébés apprennent a parler très tôt. (intransitiu) ; 2) Mon père sait parler cinq langues (transitiu direct) ; 3) Il faudra parler de ce projet al directeur (transitiu indirect amb deux construccions diferentas : « parler de quelque chose » e « parler a quelqu’un »). Connaître ce genre de renseignement sus los vèrbes es très utile per savoir los utiliser a bon escient. Par exemple, un vèrbe intransitiu ne pourra jamais exister sous forma passive puisque, per définition, lo sujet apparent d’un vèrbe al passif es son complément d’objet.

Vèrbes simples e vèrbes pronominaux

Es una autre distinction que l’on fait entre los vèrbes. Là encore, ce genre d’information es très utile per explorer de nouveaux sens e comprendre la langue occitana. On nomme vèrbe simple un vèrbe qui es indépendant de son complément d’objet, coma lo vèrbe parler ci-dessus. A l’inverse, es possible que lo complément fasse partie del vèrbe lui-même. Il prend toujours la forma d’un pronom (mot destiné a remplacer un nom), d’où lo terme de vèrbe pronominal. A l’infinitif, ces vèrbes commencent toujours per "se". Exemple : se laver signifie « laver soi-même », lo complément es inclus dins la forma verbale e ne nécessite pas qu’on lo redise. Dans ce cas, lo pronom se signifie « soi-même ». Mais ce n’est pas toujours lo cas.

  • Vèrbes pronominaux réfléchis. Pour ces vèrbes-là, lo pronom represente toujours celui qui parle. Exemple : Je me suis bien amusé cet après-midi.
  • Vèrbes pronominaux réciproques. Son des vèrbes que l’on n’emploie qu’au plural parce que lo pronom represente al mens deux personas. Exemple : Ils se son battus coma des chiens. Lo se ne represente pas uniquement l’un des belligérants, mas totes ceux qui ont participé a cette rixe (attention : si on dit je me suis battu coma un chien, lo me n’est mai réciproque, mas réfléchi). Autre exemple : Ils se son dit des choses importantes signifie chacun a dit des choses importantes a l’autre.
  • Vèrbes pronominaux impersonals. Son des vèrbes employés a la forma pronominale, mas dont lo pronom ne represente rien. Exemples : il se trouve que…, es possible que…. Los pronoms son impersonals, las tournures lo son tanben.
  • Vèrbes strictement pronominaux. Son des vèrbes qui n’existent pas (ou mai) sous forma simple. Exemple : Je me souviens très bien de mes vacances. Lo vèrbe souvenir n’existe pas. Seule existe la forma se souvenir.

Vèrbes impersonals

Son des vèrbes qui ne se conjuguent qu’à la troisième persona del singular (« il »), ce pronom n’ayant aucune signification. Exemples : il pleut, il neige, il paraît que…, il adviendra ce qui doit advenir (bel exemple dins lequel lo primièr advenir es impersonal alors que lo second ne l’est pas…). De totes los vèrbes impersonals, seul lo vèrbe pleuvoir pòt a la rigueur èsser personal, notamment dins des phrases del genre : Las flèches pleuvaient sans interruption. A l’inverse, certains vèrbes, tout a fait « classiques », pòdon se retrouver dins des tournures impersonalles. Exemple : Ça sent bon…, ça va chauffer…, il se met a neiger…

Vèrbes irregulars

Los vèrbes réellement irregulars (c’est-à-dire qui ne suivent pas lo modèle commun de conjugason) son al nombre de onze en occitan. Pour totes los autres, la donnée des radicals suffit a reconstituer toute la conjugason. Pour ce qui es de croître, dire (et redire) e mouvoir, las irrégularités son assez minimes. Los neuf autres vèrbes ont un radical particulier (parfois tonique, parfois atone) al subjonctiu, qui échappe complètement al cadre général.

Se pòt noter tanben lo cas particulier del vèrbe asseoir qui possède deux conjugasons parallèles (amb respectivement los radicals assoi- o assied-, e assoy- o assey-), chacune étant régulière. Quand vous aurez lu la liste ci-dessous, vous aurez doncas vu toute l’irrégularité de la conjugason occitana…

  1. Aller : son radical al subjonctiu es spécifique (aill-), de même al futur (i-) (vejatz tableau ci-dessous). De mai, al present (v-): je vais, ils vont ; a l’impératif : va.
  2. Avoir : son radical al subjonctiu es spécifique (vejatz tableau ci-dessous). Lo present ne suit aucun modèle : j’ai, tu as, il a, ils ont ; lo subjonctiu suit un radical spécifique : que j’aie, que tu aies, qu’il ait, que nous ayons, que vous ayez, qu’ils aient ; l’impératif se calque sus lo subjonctiu : aie, ayons, ayez ; lo participi present suit ce même radical : ayant.
  3. Croître : contrairement aux autres vèrbes ayant un accent circonflexe a la troisième persona, celui-ci ne lo perd pas aux deux peimièras personas del present, per éviter la confusion amb lo vèrbe croire : je croîs, tu croîs, il croît.
  4. Dire (et redire) : al present, la segonda persona del plural es : vous dites, vous redites ; en revanche, los autres compausats de dire son regulars : vous médisez, vous prédisez…
  5. Être : son radical al subjonctiu es spécifique (vejatz tableau ci-dessous) ; indicatiu present : je suis, tu es, il est, nous sommes, vous êtes, ils sont ; participi present : étant ; subjonctiu sus una racine particulière : que je sois, que nous soyons ; impératif copié sus lo subjonctiu e non dérivé del present : sois, soyons, soyez.
  6. Faire : la conjugason del subjonctiu es irregulara (vejatz tableau ci-dessous) ; indicatiu present : vous faites (et non vous faisez - cette forma n’existe normalement pas mas se rencontre parfois e es de mens en mens sovent corrigée o perçue coma erronée), ils font ; subjonctiu present : que nous fassions, que vous fassiez (et non faisions, faisiez, qui son las formas de l’imperfach).
  7. Mouvoir e devoir : al participi passat, il s’écrivent e (amb un accent circonflexe supplémentaire dérivé del radical passat), la seule différence per rapport al modèle générique a 7 radicals ; cependant, l’accent tombe al féminin o al plural : mue, mus, mues, e due, dus, dues ; de même aux formas compausadas, cette variante es non nécessaire (ému e promu).
  8. Pouvoir : son radical al subjonctiu es spécifique (vejatz tableau ci-dessous).
  9. Savoir : son radical al subjonctiu es spécifique (vejatz tableau ci-dessous) : que je sache, que nous sachions ; lo participi present suit lo radical del subjonctiu : sachant (par opposition a savant, forma régulière formant un adjectif o substantif dérivé del vèrbe).
  10. Valoir e compausats (sauf prévaloir) : son radical al subjonctiu es spécifique (vejatz tableau ci-dessous) : que je vaille, que nous valions ; lo participi present suit lo radical del present : valant (cf. tanben vaillant, adjectif dérivé del vèrbe al subjonctiu).
  11. Vouloir : son radical al subjonctiu es spécifique (vejatz tableau ci-dessous) : que je veuille, que nous voulions ; impératif al choix : sus lo present (veux, voulons, voulez) o lo subjonctiu (veuille, veuillons, veuillez) ; participi present : voulant.

Lo tableau ci-dessous précise las conjugasons nécessaires:

Infinitif Aller Avoir Devoir Être Faire Mouvoir Pouvoir Savoir Valoir Vouloir
je vais ai dois suis fais meux peux sais vaux veux
tu vas as dois es fais meux peux sais vaux veux
il va a doit est fait meut peut sait vaut veut
nous allons avons devons sommes faisons mouvons pouvons savons valons voulons
vous allez avez devez êtes faites mouvez pouvez savez valez voulez
ils vont ont doivent sont font meuvent peuvent savent valent veulent
Subjonctiu aill / all ai / ay doiv / dev soi / soy fass meuv / mouv puiss sach vaill / val veuill/ voul
que je aille aie doive sois fasse meuve puisse sache vaille veuille
que tu ailles aies doives sois fasses meuves puisses saches vailles veuilles
qu’il aille ait doive soit fasse meuve puisse sache vaille veuille
que nous allions ayons devions soyons fassions mouvions puissions sachions valions voulions
que vous alliez ayez deviez soyez fassiez mouviez puissiez sachiez valiez vouliez
qu’ils aillent aient doivent soient fassent meuvent puissent sachent vaillent veuillent
  Impératif
Present va aie dois sois fais meus puisse sache vaux veuille
allons ayons devons soyons faisons mouvons puissions sachons valons veuillons
allez ayez devez soyez faites mouvez puissiez sachez valez veuillez
  Autres tempses
Part. present allant ayant devant étant faisant mouvant pouvant sachant valant voulant
Imperfach il allait il avait il devait il était il faisait il mouvait il pouvait il savait il valait il voulait
Passat simple il alla il eut il dut il fut il fit il mut il put il sut il valut il voulut
Subj. imperfach j’allasse
il allât
j’eusse
il t
je dusse
il t
je fusse
il t
je fisse
il t
je musse
il t
je pusse
il t
je susse
il t
je valusse
il valût
je voulusse
il voulût
Futur il ira il aura il devra il sera il fera il mouvra il pourra il saura il vaudra il voudra

A noter :

  • Lo vèrbe être al subjonctiu present a las terminasons d’un indicatiu present.
  • A la forma interrogative, lo present de pouvoir devient : puis-je ?
  • Lo vèrbe vouloir a l’impératif pòt tanben se conjuguer régulièrement sus lo present : veux ! voulons ! voulez !

Los auxiliaires

En occitan, il existe deux auxiliaires de temps : aver e èsser. En règle générale, los vèrbes occitan se conjuguent amb l’auxiliaire aver a la voix active e amb l’auxiliaire èsser a la voix passive. Certains vèrbes utilisent tanben l’auxiliaire èsser a la voix active.

Pour una discussion détaillée de l’usage del participi passat (auxiliaire, passif, accord o non…) voir la page tempses compausats

Los tempses

Los tempses simples

Lo present de l'indicatiu

  • Formation complexe, sovent un radical propre (tonal) al singular e un autre radical (atone) al plural.
Exemple : Marc marche dins lo jardin.

L'imperfach

  • Temps très largement utilisé dins la langue orale e la langue écrite, l’imperfach induit una idée d’action qui dure (par opposition a una action instantanée)
  • Formation e conjugason : l’imperfach se forma toujours a partir de la primièra persona del plural del present de l’indicatiu.
Exemple : Marc marchait dins lo bois.

Lo passat simple

  • Es très peu utilisé dins la langue orale populaire (langage dit courant) dins laquelle es remplacé per lo passat compausat. Sa place es toutefois retrouvée dins lo registre de langue dit soutenu. Il décrit una action brève e révolue.
  • Formation e conjugason : sus lo radical del passat.
Exemple : Marc se cassa la jambe.
Note : en occitan contemporain, per donner al passat compausat una valeur de passat simple, on utilise una locution (« tout a coup, e alors, très vite… »)

Lo futur simple

  • Formation e conjugason sus lo radical del passat
Exemple : Marc se cassera la jambe.

Los tempses compausats - Auxiliaris temporals

Ils se formant e se conjuguent a partir des auxiliaires aver o èsser, auxquels on adjoint lo participi passat del vèrbe.

  • Lo passat compausat
    A la même fonction que lo passat simple mas es mai usité a l’oral.
    Exemple : Marc s’est cassé la jambe.
    La nuance temporelle en es una de continuité : una série de propositions al passat compausat fera référence al passat, mas pas forcément al même (Marc s’est cassé la jambe, a perdu ses clés, a passat des vacances en Russie. — los tres eveniments se son probablement produits a des moments diferents), alors que lo passat simple s’inscrit normalement dins una suite narrative (Marc se cassa la jambe, perdit ses clés, e passa des vacances en Russie. — los tres eveniments se son succédé dins cet ordre, bien que los intervalles puissent varier).
  • Lo mai-que-parfait
    Anterior al passat simple (ou al passat compausat).
    Exemple : Marc s’était cassé la jambe.
  • Lo futur anterior
    Exemple : Marc se sera sûrement cassé la jambe quand je l’aurai rejoint.
  • Lo passat anterior
    De la même façon que lo passat simple, c’est un temps utilisé presque exclusivement a l’écrit.
    Exemple : Quand Marc se fut cassé la jambe, son caractère changea.

Nòta : futur pròchi e passat pròchi

  • Lo vèrbe anar, seguit d’un infinitiu, pòt marcar çò qui va èsser sul punt de se produire, o çò qu’òm a l’intencion de far dins un futur pròchi.
    Sentissi que va ploure.
    Vau tampar los uèlhs, aquò me va apasimar.
    Vau pas poder trabalhar longtemps.
  • Lo vèrbe venir, seguit de de puèi d’un infinitiu, exprimís çò que s’es produch dins un passat immediat.
    Vòstres amics venon de partir, los avètz mancats de pauc !
    Ven de ploure, deuriás pas sortir.

Los tempses suscompausats

Las conjugasons incomplètas

Vèrbes impersonals

Aquestes vèrbes se conjuguant pas qu’a la tresena persona del singular. Son sovent de vèrbes qu'indican lo temps que fa. A aquestes vèrbes s'apondon fòrça vèrbes simples qu'an una conjugason normala, mas que se pòdon tanben utilizar a la forma impersonala quand son pronominals (es possible, se tròba, s’es dich…).


Vèrbes defectius

Aquestes vèrbes se conjugan pas qu’a d'unes tempses.


Modèles

Modèl:-voir-