consolar
Occitan
Etimologia
- (verb) Del latin consolāre.
- (adj) Del latin consularis.
Prononciacion
/kunsuˈla/ , provençau /kũⁿsuˈla/
Sillabas
con|so|lar
Vèrb
consolar
- Solaçar qualqu’un dins sa pena per de discorses, per de suènhs, o per quin autre biais que siá.
- Donar, portar de consolacion, en parlant de quicòm.
se consolar
Parents
Antonims
Sinonims
Traduccions
|
Adjectiu
Declinason | ||
---|---|---|
Singular | Plural | |
Masculin | consolar | consolars |
[kunsuˈlaɾ] | [kunsuˈlaɾs] | |
Femenin | consolara | consolaras |
[kunsuˈlaɾo̞] | [kunsuˈlaɾo̞s] |
consolar
- Relatiu als cònsols romans.
- (Istòria de França) Relatiu al periòde del Consolat.
- Relatiu a la representacion nacionala dels consolats manadats fòra del país.
- (Servici public en França) Que depend de la Cambra de comèrci e d’industria o del tribunal de comèrci.
Variantas dialectalas
- consolari (provençau)
Parents
Traduccions
|
Catalan
Etimologia
Del latin consolāre.
Prononciacion
- Oriental: central /kunsuˈɫa/ , balear /konsoˈɫa/ , /kunsuˈɫa/
- Occidental: nord-occidental /konsoˈɫa/ , valencian /konsoˈɫaɾ/
- Espanha (Valéncia) : escotar « consolar »
Sillabas
con|so|lar
Vèrb
consolar
Espanhòl
Etimologia
Del latin consolāre.
Prononciacion
/kõnsoˈlaɾ/
Sillabas
con|so|lar
Vèrb
consolar
Portugués
Etimologia
Del latin consolāre.
Prononciacion
- Portugal /kõsuˈlaɾ/ ; Brasil /kõsoˈla(ɾ)/
- Portugal (Coïmbra) : escotar « consolar »
Sillabas
con|so|lar
Vèrb
consolar