Occitan

Del latin duplus « dos còps tan grand ».

/'dubble/, /'dubble/ França (Bearn) : escotar « doble »

do|ble

Adjectiu

doble

Que val, que pèsa o que conten dos còps del tant.
- Dobla dòsi de pastís.
(per extension) Qu'es compausat de doas causas parelhas, o analògas entre elas, o simplament de meteissa natura, de metissa espècia.
- Un doble reng d’arbres.
- Aquel ostal ten una dobla dintrada.
(drech) Qualifica los actes o los contractes que se'n fa d'originals semblables, per ne daissar un entre las mans de caduna de las partidas a l'interés.
(jòcs) Seria de doas valors identicas sus un meteis supòrt (dominò), dins un meteissa man (cartas).
- Doble as, doble dos, doble parelh, etc.
(figurat) Qualifica las causas mai fòrtas, de qualitat superiora, de vertut mai eficaç que las autras causas de meteissa natura.
- Dobla bièra.
- grasdoble.
(figurat) Que ten de duplicitat.
- Menar una dobla vida.
- Far un jòc doble.

doble masculin

Quantitat dos còps mai granda.
- Aquela transaccion li tornèt lo doble de son investiment.
- Èsser condamnat al doble.
Causa semblabla, simetricament parelha.
Còpia d’un original.
- Far un doble de sas claus.
(particular) Un dels originals, o solament la còpia d’un acte, d’un tractat, d'un contracte, etc.
Exemplar o escapolon suplementari d'una colleccion.
(figurat) Sosia o persona avent de trachs de caractèr prochissim.
(Antiquitat) (religion) Còrs impalpable que, segon la cresença dels ancians Egipcians, s’escapava del còrs material al moment de la mòrt.
(tennis) Partida de dos contra dos.