Occitan

Etimologia

  • Del latin instruere (« assemblar, auçar, bastir, provesir, aisinar »).

Prononciacion

Sillabas

ins | truc | tion (3)

 Nom comun

Declinason
Singular Plural
instruccion instruccions
[instry't͡sju] [instry't͡sjus]

instruccion femenin

  1. Accion d’instruire qualqu’un suls precèptes, los principis necessaris a son educacion.
    • L'instruccion publica.
  2. Coneissenças; saber; nocions acqueridas.
    • Aver d'instruccion.
  3. Leiçon, precèpte, subretot d’accion morala, que se dona per instruire.
    • Las instructions que recebèt de son bon paire.
  4. Coneissença que se dona a qualqu’un d'unes fachs, d'unes usatges qu’ignora.
    • Las instruccion sul biais de se servir de quicòm
  5. Òrdres, explicacions, avís qu’una persona dona a una autra per menar un afar, una entrepresa.
    • Donar d'instruccions als implegats per la jornada.
  6. (particular) Òrdres, de las explicacions escrichas o verbalas qu’un prince o un govèrn dona a son ambassador, a son enviat, a son delegat, sul biais de se conduire dins la mission que l'encarga.
    • Agir jos instruccion secrèta del prince
  7. (drech) Quinas que siá formalitats necessàrias per metre una causa, un afar delictuala o criminala en estat d’èsser jutjada.
    • Lo jutge d'instruccion.
  8. (al plural) Informacions o directivas presentadas als diferents actors d’una operacion abans lo començament d'aquela.
    • las instruccions del jutge
  9. (orogramacion) Estapa d’un programa informatic.

Traduccions