trionfe
Occitan
Etimologia
Del latin triumphus
Prononciacion
/tɾiˈuɱfe/ , procençau /tʀiˈũⁿfe/ França (Bearn) : escotar « tronfe »
Sillabas
tri|on|fe
Nom comun
Declinason | |
---|---|
Singular | Plural |
trionfe | trionfes |
[tɾiˈuɱfe] | [tɾiˈuɱfes] |
trionfe masculin
- (Antiquitat) Pels Romans, onor balhat a de generals d’armada après de grandas victòrias, e se realizava per una intrada pomposa e solemna dins Roma.
- (figurat) Acuèlh amb grandas mòstras de jòia, d'estrambòrd, d’entosiasme, etc.
- (corrent) Victòria, grand succès militar.
- (corrent) Succès manifèst que s'obten dins las letras, las arts ; e mai generalament tota mòstra d'avantatge que s'obten sus qualqu’un.
- (per extension) Causa en que qualqu’un fa grand succès.
- (per extension) Victòria qu’una causa preval sur una autra.
Variantas dialectalas
Derivats
Traduccions
|
Forma de vèrb
trionfe masculin